Presentació de llibres, pág. 24 novBé que haig d'animar-vos a llegir! Lectura per a desembre i gener (2n període)T'interessa llegir amb temps. Ara tindràs alguns dies de festa i pots aïllar-te alguna estona sense deixar de reposar i viure amb bona companyia. Per Nadal-Hivern en tindràs més. El 12 gen s'ha de lliurar la recensió única (Hem reduit les dues a una i queda suspès el lliurament de 15 des).Extensió màxima 5 p. de 30/33 línies, mínima de 3 p.Sense portada, capçalera/requadre d'identificació, fulls grapats.1. Ressenya de contingut global i també per capítols, 3/2 p. O bé 4/5/6 grans idees pensaments ben explicats2. Continguts rellevants i de valor relacionals amb temes de l'assignatura TPCE, 1/2 p.3. Constatació de què hem après, què ens ha interessat i pensament propi en algun punt. 2/1 pA continuació, un exemple de recensió (abreujat per a vosaltres). Observa els tres punts. Són una guia per a tu. A l'exemple pots veure que ja queden desdibuixats en la forma., però no en el contingut (es parla de l'autor, de l'obra global, d'algunes aportacions contextualitzades i s'acaba amb una conclusió operativa). No s'ha separat tant la ressenya de contingut de l'autor dels comentaris del recensionador però aquesta forma és avançada i potser hi arribaràs més endavant. Si segueixes els rtes punts, ara ja aniràs bé.Sobre tot. Demostra que coneixes el llibre que has llegit (el professor l'ha llegit), que l'has entès (no soslcopiar fragments) i... mostra que penses, que construeixes pensament propi (operant amb la teva experiència o coneixement de la realitat educativa/escolar actual.Un exemple de mostra.(Text comprimit de tres pàgines equivalent a cinc de 30-33 l X 70)(En pots trobar a qualsevol revista pedagògica o suplement de diari que presenta llibres)
PENNAC, DANIEL. CHAGRIN D’ÉCOLE. PARÍS: GALLIMARD, 2007 / MAL D’ESCOLA. BARCELONA: EMPÚRIES, 2008.http://www.gallimard.fr/pennac-chagrindecole/1
Pennac ens ha ofert darrerament un assaig narratiu de base autobiogràfica amb gran força pedagògica. És un assaig atès que fonamenta i defensa una posició: l’escola està per atendre els alumnes que inicialment presenten alguna dificultat; l’escola no es justifica per aquells infants que aprendrien encara que no anessin a escola i que són aquells alumnes amb els qui bon nombre de professors es complauen potser perquè no volen acceptar que la seva tasca rutinària, estereotipada, d’un culturalisme caduc serveix de ben poc. Però Pennac és àgil d’escritura i sap emulsionar l’assaig amb el gènere narratiu; hom no s’adona com passa de plantejaments assertius fonamentats a elements narratius de base experiencial. I és que Pennac parteix de la seva experiència d’infant, d’un infant “cancre”, “cap de suro” han traduït, un d’estudiant totxo, un mal estudiant, que no vol dir mal noi.
L’autor ha fet reproduir el seu propi butlletí de notes a la contraportada de l’edició original francesa i és efectivament una prova documental d’evidència. La seva experiència és de patiment, dolor de no comprendre. I no podent superar la situació és quan recorre a l’excusa que els adults condemnen com a mentida. No hi ha manera de sortir-se’n, la mentida cada vegada ha de ser més gran. Això mateix havia explicat Truffaut a Les quatre cents coups, així li passava a Antoine Doinel que justificava la seva enèssima absència amb la mort de la seva mare. Si la situació no es pot superar, solament es tenen ganes de fugir.
2
Aquesta experiència viscuda, elaborada i conduïda a un final positiu és la que fonamentarà l’acció docent del mal alumne que esdevindrà professor. “... cal que aquells que pretenen ensenyar tinguin una visió clara del seu propi passat escolar” i suggereix obertament que els professors siguin reclutats més entre els mals alumnes que entre els bons. I vol palesar que l’adreçament d’un alumne, el seu reiximent es pot assolir amb algun bon professor, potser solament un. I en dóna les claus biogràfiques. Primer, un professor de llengua francesa que, veient que no havia estudiat les lliçons i no havia fet els deures i que en canvi inventava excuses molt ben fabulades, li va dir que l’alliberava a canvi d’escriure una novel·la, que cada setmana li duria un capítol. Després un tranquil professor de matemàtiques que, si el trobava castigat, el convidava a fer un quart d’hora de matemàtiques. La professora d’història que els arrossegava amb la seva activitat contínua. El professor de filosofia, un panxut escèptic que els carregava de preguntes però valorava molt detingudament els seus treballs. Tots diferents però que no es rendien mai i que mai desacreditaven els alumnes.
Tot això s’aclareix entre plantejament i desenllaç final. Constitueix la contextualització i la fonamentació. Entremig hi ha desenvolupades clares propostes pedagògiques i concrecions didàctiques. D’entrada que els alumnes deixin de sentir-se incapaços però sense sermons o consells, analitzant la llengua, els pronoms imprecisos, i el professor Pennac afirma: “Els mals de la gramàtica es curen amb gramàtica, les faltes d’ortografia amb l’exercici de l’ortografia, la por de llegir amb lectura... en aquesta aula, durant aquesta hora de classe, mentre hi som” Sabia que la cantarella: has de llegir a casa, copia-ho una altra vegada, fés aquestes fitxes de recuperació... van necrossant el problema. Els dictats, la memorització de textos, el càlcul mental i les notes de puntuació són pràctiques tradicionals que van quedar desvirtuades per fer-ne un ús pervers però el professor Pennac les ha emprades positivament amb els alumnes. La memorització de textos i poemes és tan viva que quedaran per a la vida adulta. Els alumnes reclamen notes, una confirmació del seu treball encara que a vegades alguns treball no es podran qualificar si no han estat entesos o si han estat fets sense dedicació.
Els patiments psicològics poden dur a mals resultats escolars i això s’ha de tractar amb comunicació, fora de classe, però amb recursos de la cultura (una novel·la que tracta el tema que preocupa, una película que li dóna la volta, un grup que fa música que pot acompanyar la vivència... )
I els antiquats horaris i organització escolar que seguim repetint es fan insuportables als alumnes i als professors. Al nostre país vam tenir una oportunitat molt fonamentada a l’ESO amb els crèdits variables (model d’elecció de part del currículum del pla Langewin-Wallon de 1941) però la majoria de professors van fer els possibles per tornar a horaris uniformes de tot el curs: per la seva conveniència, sense considerar el desgast que comporta estar tot el dia vigilant els alumnes. Si tots fan el mateix hi ha primers (en velocitat, no en capacitat) i hi ha els que es despengen i apliquen la seva capacitat a...(?) Per experiència pròpia sé que els alumnes que incordien a la classe, son alumnes amb capacitat, desmarxats, que no quedaran en l’anonimat.
El professor Pennac ja va deixar l’institut d’ensenyament, no per cremat, i ara és l’escriptor Pennac. No fa un cant de suficiència, sap que hi va patir i reconeix que amb alguns alumnes no se’n va sortir. Ara també va als instituts cridat per d’altres professors per parlar de les seves novel·les amb els alumnes, per conrear el gust per la lectura, pel coneixement i per la cultura. I incorpora experiències d’altres professors. La d’Alí, un antic alumne que se’n va sortir i que treballa amb nanos en situació de fracàs. En equip els posa la càmera de vídeo a les mans i els envia a fer una entrevista a un dels seus col·legues. El resultat és una comedieta estereotipada que després veuen en grup. Però els ho passa una i altra vegada fins que els mateixos alumnes se senten incòmodes i finalment veuen la ridiculesa d’un contingut que no té cap interès. Arribats a aquest punt, el professor els torna a enviar a fer l’entrevista i, sorpresa!... ara té contingut, parla de les seves vides, fan preguntes amb paraules frases més buscades, apareix l’esforç per comprendre l’altre amb joc de zoom.
Els continguts de comunicació de masses han d’entrar a l’aula, han de ser objecte de coneixement i aprenentatge escolar reflexiu. Que no s’han vist prou enregistraments de malifetes i de violència de joves a la xarxa digital? Que no n’han parlat prou als informatius de TV? Que no han explotat la violència juvenil en pel·lícules taquilleres? Però a l’escola no se’n parla, no és acadèmic. I la publicitat de marques que atrapa per igual els adolescents de tota condició social i sembla que val més el que vesteixen i porten (calçat, pantalons, mòbil, jupa, skate..), prop de 900 euros, que ells mateixos. Coneixen els noms de les marques de “l’escola ideal de la Gran Iaia Màrqueting” i desconeixen les paraules que designen els objectes. I diuen que els profes se’ls mengen la bola. A la societat industrial “La família es feia càrrec de la seva educació, l’escola de la seva instrucció” La societat de masses i consum és un món on es barregen aquells mons familiar i escolar i s’espera a l’adolescent i jove perquè és un client. I l’escola, model segle XIX, no ha de canviar?
Pennac reclama que “aquells que pretenen ensenyar tinguin una visió clara del seu propi passat escolar” i qüestiona receptes fàcils: “A la merda l’empatia!” “De mètodes en sobren... amb els mètodes no n’hi ha prou” I el que cal, Pennac es resisteix a pronunciar-ho perquè a l’insti, al col·le o a la fac és una paraulota. La paraula és: amor. Compte! No un amor mel·liflu; en el decurs de l’obra queda clar que és un amor exigent i alhora comprensiu, també amb fonament racional i amb voluntat incondicional.
3
No faig una recensió ortodoxa perquè em sembla que podria trair la frescor de l’obra de Daneil Pennac. Vaig pessigant aquí i allà amb alguna que altra concreció de la meva pròpia experiència docent per evidenciar que que hi ha coneixement de la realitat dels alumnes i propostes d’intervenció educativa clares i consistents. I això és la pedagogia. Què sinó? ¿Manuals perfectament estructurats que parlen de les dimensions de l’educand, de tota mena de mètodes, del professor ideal... però que no donen línia ni força d’intervenció en un ambient determinat? ¿Tractats sistemàtics amb els que es preparen oposicions a la funció docent però que són tan feixucs que mai més es consulten? Mal d’escola es pot llegir al sofà, de gust, però després un professional en farà una segona lectura d’on en treurà moltes iniciatives que poden canviar el seu estil docent de manera radical altrament canviaran les conviccions més profundes sobre l’ensenyament. Entraran en pedagogia, sense adonar-se’n docents que mai l’han estudiada, que han treballat per intuïció i veient com treballaven els seus companys i sense verificar la relació entre l’actuació dels alumnes i l’actuació del professor. Després es podrà entrar en pedagogia més sistematitzada però atenta a la vida i la realitat actual com la de Célestin Freinet o la de Philippe Meirieu.
Els consellers o ministres d‘educació i els als directius de l’Administració també han de trobar interès en aquesta obra que no en té res de superficial, de lleugera en el seu contingut. En primer lloc hauran de veure que l’excés de regulació legal com l’excés d’antibiòtic està deixant els docents sese defenses, sense iniciativa pròpia. En segon lloc haurien de veure que el pacte social per l’educació no és que els pares-mares participin i s’adaptin a l’escola sinó que junts vegin el patiment d’adolescents que no poden aprendre i que els mitjans de comunicació i la societat de consum estan maltractant abusivament la infància i joventut. En tercer lloc, no hauria de passar desapercebut que l’internat, o millor l’institut-residència, seria una bona alternativa per a alguns alumnes com ho va ser per Pennac quan ja se’l donava per perdut; però en dóna la clau: els professors han de conviure amb els alumnes i han de ser de talla suprema extra.
Chagrin d’école va sortir el 2007. Aquí, el llibre es va presenetar traduït a calalà i castellà el setembre de 2008 i, transcorregut un any, encara seria una bona proposta que les autoritats educatives en trametessin deu exemplars a cada centre d’educació secundària on es podrien obrir fòrums de diàleg professional ben contextualitzat que farien més que tanta normativa legal i tant de currículum.
Martí Teixidó i Planas
